NOTICIES DE General

Visita a València. FPB

L’alumnat d’FPB de 1r i 2n han visitat hui les Torres de Serrans i han pujat fins el lloc més elevat per vore una panoràmica de la ciutat. Han rebut les explicacions del guia local i han visitat el museu de L’Almoina per conéixer com vivien els romans.

Els han agradat molt els dos llocs.  Al final, aprofitant l’acabament de les falles han visitat la Plaça de la Mare de Déu. IMG-20160321-WA0005 IMG-20160321-WA0003 IMG-20160321-WA0014

Xerrada sobre impactes ambientals al barranc de La Pobla Llarga

El dilluns 14 de març vam realitzar una passejada pel barranc de Barxeta, de La Pobla Llarga.

Ens guiava Lluís Seguí i va estar molt bé. Ens assabentàrem de moltes cosetes sobre plantes invasores, vegetació autòctona i de la vegetació típica dels boscos de ribera.

També vam observar com es pot tornar a tenir aquestos boscos de ribera, ja que s’està fen una repoblació en una zona d’aquest barranc.

 

DSC04612 DSC04621

Cartes d’amor guanyadores al Concurs organitzat per l’Ajuntament de Manuel

Carta d’amor Angel Giner 3r Premi

Estimada:

Aquesta deuria ser una carta d’amor, però no crec pas que siga açò, ho veig més com una reflexió. Estic atemorit, atemorit de no poder ser qui et mereixes cada dia a cada segon. Potser aquest sentiment d’impotència es dega a les pel·lícules d’amor que he vist. Sí, tot el món parla de les xiques que esperen entre sospirs el seu príncep blau, però qui parla d’aquells xics que l’únic que volen és aconseguir l’amor, algú amb qui passar l’estona, algú amb qui fer bogeries, algú que estiga amb ells tota la vida sempre donant-los suport, i com pensem que podem aconseguir açò sense deixar de ser els prínceps blaus que tant espereu i estimeu? Però siguem realistes, ara ja no es moveu per aquest camp, ara no voleu un príncep blau dolç i amable, que t’estime com si dediques a això a la vida. No, per experiència puc afirmar que ja no voleu això, i és aquest el meu problema.

Jo, crèdul i tossut, seguisc buscant l’amor de la forma més bella que em pareix, però ja no se que és el que vols, no sé com fer que m’estimes. L’únic que vull és ser per tu el que tu eres per mi, una font d’inspiració, que m’ajuda a millorar. I no em referisc a canviar les coses que de mi puguen no agradar-te, sinó al fet que millore de veure’t tan feliç, tan encantadora, positiva, llesta, dolça…

Passa el temps i seguisc sense saber què he de fer perquè m’estimes, i com jo, conec, encara que pocs, altres xics que exteriorment fan l’aspecte de ser molt durs i sense cap sentiment, però no es així. Parle des de l’experiència, i sé que el futur dels qui busquen estimar esta nuvolat, no com aquells que no senten res. Malgrat això, espere de tot cor que nosaltres que busquem ser els vostres prínceps blaus puguem trobar l’amor en algun moment.

Tal vegada hauria de canviar, i ser per tu qui vols, però em negue. Em negue a seguir les conviccions amoroses que tant he criticat: respecte d’açò, no seré un hipòcrita. Seguiré els meus ideals i tal volta tu no t’adonaràs que existisc perquè no busques cap príncep blau, però confie en trobar a algú que meresca tot el meu amor i que sàpia apreciar-lo.

Carta d’amor Bianca Descals Beltran. 2n Premi

Estimat meu:

Com bé diu Joan Fuster, “l’«amor» és una creació dels trobadors provençals, completada i polida pels poetes italians del dolce stil nuovo. Des d’aleshores fins avuí, de més a més, l’«amor» s’ha escampat i ha arrelat també gràcies a la literatura i aquest, el vell «amor», l’amor que en diuen «romàntic» s’ha extingit i ha arribat l’hora d’inventar un altre amor”.

Jo no vull eixe amor romàntic, que dicta el comportament de l’home “cavallerós” i el de dona “refinada” i tímida. No pretenc ser una Julieta, ni que tu sigues un Romeu, amb un drama al darrere, ni tampoc Anastasia Steele i Christian Grey, seria graciós a la nostra edat. Jo vull encetar amb tu el nou amor, el de demà, el que no ens diga que tots dos formem una taronja, sinó que cada un de nosaltres som una taronja i junts ens ensucrem. No t’espantes, no has de planejar res, no t’has de preocupar perquè tot siga perfecte, només m’has d’estimar com sóc. L’amor que jo demane no exigeix grans actes de valentia ni mostres de “virilitat”.

Pot ser no et resulte d’allò més original aquesta “carta d’amor” perquè tu ets dels que diuen que en l’amor està tot dit i sobren les paraules i també és possible que t’estranye que jo, tan poc expressiva com sóc, que en comptes de tenir el do de la paraula tinc el no, em pose a escriure’t de sentiments i en particular l’amor.

És cert que sempre t’he dit que no creia en aquestes històries, totes aquestes carrincloneries, que han anat evolucionant junt amb la societat i es reflexen en la literatura. Som joves i tenim tota la vida per davant -com dirien les nostres mares- i podem equivocar-nos perquè “som de niu”, però ens hem d’adonar dels errors i tractar d’evitar-los. No sé si saps a que em referisc… Maria, la de la nostra classe va morir ahir després d’estar dues setmanes a la UCI per la pallissa que li va propiciar el seu “estimat” que la tractava com una “princeseta”. No vull dir amb això que tu sigues un maltractador o que en general tots els homes ho siguen, però vull que t’adones que mirar-me el mòbil és un símbol de desconfiança, un intent de control que no m’agrada gens. Potser la televisió, les xarrades contra la violència de gènere, m’han espantat; potser que et semble que exagere, però es que si mires al teu voltant, ja veus la Maria, una xica d’allò més valenta que s’encarava amb tots el professors sense cap por. Diràs : “si ara se m’ha fet feminazi “, però és que si et fixes en aquesta mateixa frase hi ha un sentit possessiu.

No et demane que canvies per mi, sinó per tu, perquè tampoc és sana eixa preocupació, per xicoteta que et semble ara, per amb qui parle o d’eixe de parlar. Si t’escric aquesta carta és perquè t’estime i vull que confies en mi i que, com ja t’he dit provem el nou amor, de sabor desconegut, però no per això pitjor.

T’animes?

Carta d’amor Mar Ferri Cortés. 1r  Premi

Estimat pare,

El motiu de la present és evident. Hauria, però, pogut escriure una carta d’amor, però és aquesta el que em demana el cos. Una carta de desamor. I prou. Potser et sorprenga que després de tants anys sense saber de mi me’n recorde del teu aniversari, però són coses que no s’obliden. No penses que t’he perdonat; no crec que ho puga fer mai. Ja veus quina mala sort. Et va eixir la filla feminista.

Encara que ja fa temps que s’acabà el malson, no he tingut el valor de parlar d’açò amb ningú, i he pensat que seria un bon moment per desfogar-me d’una vegada. No me n’he oblidat, és difícil fer-ho. Recorde cada moment. Recorde quan al principi em pareixia normal i no em sorprenia veure-li algun que altre morat a la mare. Pensava que els cops eren educatius, com els que de vegades em pegaves a mi. Al cap i a la fi som esponges, no? Aprenia de tu com qualsevol fill del seu pare.

Es va convertir en una rutina. Em despertava amb els teus crits o amb els seus, o també amb el soroll dels plats que trencaves quan t’envaïa la ràbia. Quan tornava de l’escola, em rebíeu amb algun que altre espectacle. I per la nit, era l’hora de les reconciliacions i les promeses. I us escoltava fer l’amor fins a altes hores de la matinada, entre paraules tendres i riures de complicitat.

Sí, pare. Me n’adonava de tot. Potser contava amb pocs anys, però amb el temps anava perdent la innocència al ritme que guanyava en coneixement. I reflexionava, i no entenia res. No podia comprendre com algú que li tenia reservades paraules tan boniques, era capaç de cometre alhora tal barbaritat. Tenia por de tindre parella i li resava a Déu per tal que ningú volgués casar-se amb mi mai. Em consolava pensar que la volies, sentir les teues declaracions d’amor.

Però, saps? No va ser fins la meua primera relació que vaig començar a aclarir les meues idees. No n’estava enamorada, ni molt menys. Però va ser suficient per adonar-me que això no forma part d’una relació. Ni de la vida. Quan et preguntava, em deies que l’amor era difícil. Però no ho és, pare. Difícil és la política, l’economia, la guerra o la física. I potser un poc les matemàtiques. L’amor de debò, l’amor lliure i les relacions sanes no són complicades. Almenys no en el sentit que tu li donaves. L’amor es basa en el respecte, la confiança i la tolerància. Tu i la mare, poc teníeu d’açò.

A cadascú li toca lluitar per uns objectius i per uns ideals. Alguns busquen una bona feina, altres un gran amor, o fins i tot un cotxe bonic. A mi des de ben menuda em va interessar l’assumpte feminista, supose que em resultava pròxim. Recorde de vegades la primera xarrada que ens feren a l’escola. Ens parlaren de la violència de gènere i com detectar-la. Em va semblar tan ridícul parlar dels insults entre la parella front a la guerra que presenciava a casa, que no m’ho vaig prendre seriosament. Ara resulta que sóc jo qui les fa, les xarrades. Feminisme, igualtat de gènere, respecte, drets humans… Què més dóna el nom? Es tracta d’acabar amb la subordinació, amb la superioritat i amb les injustícies. Potser la inspiració és l’únic favor que de debò m’has fet mai.

Ja sols espere que amb els 50 anys que compleixes avui penses en açò i en reflexiones. Que et caiga una llàgrima per ella, per mi. Que te’n penedisques d’allò que vas fer, dels teus actes, almenys una mica.

I per últim m’agradaria dir-te que espere que sigues molt feliç i que trobes un amor de debò, a qui li pugues donar més besos i abraçades que pallisses i bufetades.

Feliç aniversari, pare.

Alumna francesa al centre. Ophélie JeanJean

Ophélie JeanJean, l’estudiant francesa del Lycée Bellevue d’Albi (França), se’n va tornar a sa casa el passat dissabte amb la maleta plena de bons records, després d’haver romàs 3 setmanes amb nosaltres .

Ophélie ha assistit a classes de diverses matèries per millorar la seua competència lingüística i conèixer el nostre sistema educatiu. La seua correspondant, Marta Salinas Sanjuan passará 4 setmanes en França a partir de la propera setmana.

Esperem que el balanç siga igualment positiu. Ànims!

I moltes gràcies a tot el professorat que ha participat i ha ajudat a Ophélie.

Marta Salinas i Ophelie

1r Campionat de futbet als esplais

Us informem que els campions del 1r torneig de futbet d’aquest curs han sigut:

1r Classificat: Equip MANUEL F.C.

Àlvaro Lledó

Adrian Sanz

Quico Gimeno

Sergio López

Ricardo Aliaga

2n Classificat: Equip LA POBLA TEAM

Bernat Talens

José Terol

Marc Torres

Carles Peiró

Joan Salazar

Gaudiran d’un esmorzar pagat a la Cafeteria del centre. Enhorabona!!

Volem agrair també la col·laboració dels àrbitres: Víctor Roch, Carles Carbonell i Néstor Garrido. DSC04578

Concurs Cartes d’Amor. Ajuntament de Manuel

cartes damor

El 26 de febrer Mar Ferri Cortés, Bianca Descals Beltrán i Àngel Giner Vidal, alumnes de 2n de Batxillerat Científic, foren guardonats amb els premis 1r, 2n i 3r respectivament, en el Concurs de Cartes d’Amor organitzar ler l’Ajuntament de Manuel.

Tots ens n’alegrem moltíssim i us agraïm el vostre treball.

També a la professora Empar Cortell per animar-los a presentar-se i a escriure.

En breu publicarem les Cartes, però atenció, el el que s’hi diu… és pura literatura.